Bon dia companys,
Què tal va tot? Tal i com us vaig dir, continuaria escrivint. I el promès és deute. Avui lamentablement no tinc tantes fotos com l’altre cop (és el que té no fer-ne), però com sé que sou gent d’aquesta que no li fa por “llegir sense dibuixos” (menció apart als lectors de còmics, dxdx) no em preocupo.
Doncs ja porto un mes a Japó, i això vol dir un mes convivint amb japonesos al laboratori. La veritat és que he anat a parar a un laboratori on l’únic estranger que ha passat per allà (que en tingui constància, almenys) és el meu tutor, que porta allà uns 8 anys i porta el japonès a nivell natiu, com qui diu, tot i que amb el meu nivell de japonès tothom que parli en japonès amb un japonès amb fluidea té nivell natiu, dxdx. És a dir, que al contrati que a altres companys estrangers, que han anat a parar a departaments on hi ha o on hi ha hagut estrangers, en el meu cas no ha estat així. Total, que per als japonesos tenir un espanyol al aboratori és una cosa molt nova. I per a mi estar rodejat de 20 japonesos encara ho és més.
La meva arribada al laboratori a principis d’abril ja va ser força impactant. Quan vaig arribar a l’estació un parell de japonesos del laboratori em van recollir a l’estació. Jo estava una mica preocupat (bé, de fet no, però sí que hi pensava) que potser tindrien problemes per a trobar-me, ja que la foto que ells tenien era de quan poratva grenyes. La idea era bastant estúpida. Japó és un país molt japonès, i això no és una cap bestiesa. Es nota que tradicionalment no han rebut turistes al país, i que fa relativament poc temps que en van començar a arribar (fa més d’una dècada molt poca gent anava a Japó). El país no està gens pensat per a gent que vingui de fora, excepte el metro i tren, que sí que està indicat en anglès. Espero que mai no hagueu d’anar a una Oficina d’Immigració a Japó o a donar-vos d’alta del telèfon mòbil, banc… , quasi impossible sortir-se’n sense un natiu que t’acompanyi. I tampoc hi ha estrangers. Pots passar dies sense veure estrangers, sobretot els primers dies..., que una alerta nuclear amb tres reactors en nivell 5 es veu que espanta a la gent, dxdx.
Total, que me’n vaig de tema. Un dels japonesos que em va venir a buscar és l’estudiant del laboratori que cuida de mi (es diu Imoto i si fos espanyol estaria fins als collons de mi, ja). Diguem que si tinc algun problema li haig de dir a ell. No m’ho ha dit ningú, però sembla que la cosa va així. A més és dels pocs que sap parlar anglès al laboratori i fa recerca en el mateix camp que jo, o sigui que tenim força contacte li estic donant pel sac tot el dia. La qüestió és que després de recollir-me a l’estació em porten al pis a que deixi els trastos (tema pis un altre dia, si s’escau; comparteixo pis amb un noi de Singapur), i després a la universitat i em porten a una classe on m’esperaven el director del grup de recerca i el meu tutor. I no us nego que em vaig acollonir. Una classe per a mi sol. Em diuen que escrigui el meu nom a la pissarra (si veiéssiu com pronuncien Expósito, dxdx) i em comencen a fer preguntes. Buufff!!! I jo que feia com 4 anys que no parlava anglès, i es nota que el tenia rovellat. Després de l’ensurt inicial, van arribar tots els alunes del laboratori i es vue que era la presentació del curs i tot això. Vaig arribar en un bon dia. Després de sentir la presentació en japonès (i flipar, per suposat) no em va portar massa temps descobrir que els japonesos en general tenen un anglès bastant fluix. A primera vista sembla que no en tenen “ni puta idea” (com diria el President), però en realitat és que són bastant tímids i es tallen molt per a parlar en anglès. La veritat és que els primers dies no vaig pillar massa bé la manera de parlar amb els meus companys. Jo pensava que si parlava en anglès em seguirien, i per tant parlava a meu ritme (que tampoc és cap meravella), però no…, o parles molt tranquilet o no et segueixen. I ells feien el mateix, a la que veien que deia alguna cosa en japonès, em fotien uns rotllos que flipava. Al final vam descobrir que si hem de parlar, hem de parlar mica en mica, i al final jo acabo parlant en japonès i ells en anglès (sí, és absurd, però és així, dxdx).
La qüestió és que són molt bona gent, quan em veuen molt perdut, i això passa sovint, perquè a vegades passen coses com que estàs dinant amb 8 japonesos, i van parlant tots i no captes res de res, doncs algun et diu en pseudoanglès “ell, estem parlant que la Tamaki és capaç de reconèixer a la gent amb els ulls tancats només per l’olor que desprenen”. Que dius…, collons, doncs ja podríeu parlar de coses més normals, què així no hi ha qui enganxi la conversa! I així és amb tot, et van ajudant en tot el que poden i tal. Un d’ells fins i tot li va demanar a la seva mare, que és professora, llibres per a nens petits en els que t’ensenyen kanji (caràcters japonesos) per a que els pugui estudiar, i a més em va traduir els números d’emergència als que haig de trucar en cada cas (que és bastant complicat). Aquest dijous, per exemple, em portaran al barri electrònic (Akihabara), perquè saben que em fa il·lusió, i una noia m’ha dit que un dia em portarà al mercat del peix de Tsukiji per a poder menjar sushi, que avui li he dit que m’agrada molt (el sushi, no ella).
Pel que fa al ritme de treball diari, doncs els japonesos treballen més hores que un rellotge. Vull dir, jo arribo a les 10h i tothom està allà treballant ja. I marxo a les 20h i més de la meitat encara continuen per allà. I treballen de dilluns a dissabte! I alguns hi van el diumenge i tot! Increïble. Jo els primers dissabtes vaig pringar (i d’aquest difícilment m’escapo), però ja he decidit que no hi aniré els dissabtes, que per pocs mesos que m’hi estic, no em passaré el dia tancat a un laboratori. Això sí, estan moltes hores al laboratori, però no totes les hores treballen al 100%. A veure, treballen molt, que no es malinterpreti, però mentre un espanyol fa les seves hores i intenta maxar el més d’hora possible (en un prestigiós estudi força recent, es diu que Espanya és més productiva que Japó), a Japó es fan moltes hores, però hi ha hores mortes. Què passa? Que si un tio té son doncs es posa a dormir a sobre la taula. Tot i què tingui al professor al costat! Jo flipo. I a vegades estan llegint manga, per dir alguna cosa. Sí, entre els llibres de química hi ha manga. De fet, com la gent s’hi passa moltes hores, hi ha de tot. Llista de coses estranyes que he trobat:
1) Manga
2) Una revista amb ties en bikini
3) Capsa de condons oberta
4) Mahjong. És un joc típic japonès de taula. Hi juguen quan es queden fins molt tard
5) Bandera de One Piece a la finestra del laboratori! Es veu que abans hi havia un alumne al qual li agradava molt (se’l coneix com a “Rei dels Pirates”) i la va penjar. La pots veure des del carrer i tot.
Bé, m’agradaria explicar més coses, però em sembla que m’estic enrotllant massa. M’emociono parlant, és el que té no poder parlar amb vosaltres sovint. Acabo desmentint alguns dels tòpics dels japonesos.
En primer lloc, els japonesos no són baixos. No dubto que abans ho fossin, però ara no ho són. En el dia a dia trobo japonesos més alts que jo sense problemes, i la meva alçada és la mitjana d’un espanyol. I de fet, tampoc és difícil trobar noies més altes que jo. Parlant de noies, abans que alguns m’ho pregunteu. Sí, les noies són molt maques a Japó, és a dir, en general són molt maques. Ara bé, hi ha de tot, també, no us penseu. I els dels píxels no ho tinc comprovat, no fa falta que ho pregunteu, xdxd.
Un altre tòpic és que els japonesos són molt freds. Crec que està fora de lloc. Al laboratori l’ambient és molt càlid i hi ha molt bon ambient. No noto molta diferència respecte a Espanya. De fet, i per posar un exemple, al meu lab sempre li estan donant pel sac al meu tutor i fent-li la punyeta (en broma, eh?) i li van passant la mà pel cabell, li fan massatges destructors... Vull dir, el meu tutor potser té 40 anys i no és un pringat qualsevol. Vindria a ser com un subdirector del departament. I és cert que tothom li té molt respecte, però això no els impedeix sortir de festa amb ell o anar a veure vi a casa seva. I també hi ha molts japonesos molt extrovertits. La veritat és que m’ha semblat bastant més europeu del que em pensava, en aquest aspecte, tot i que també és cert que altres companys m’hancomentat que en els seus laboratoris les coses no són així.
Bé, i us volia escriure sobre altres coses, però ho deixo per a més endavant. Al final no he posat cap foto. Com em passo! El pròxim cop en poso i procuraré que el tema sigui menys dens. Ho faré més turístic i menys costumbrista.
Ens veiem i cuideu-vos molt.
PD: Estaria guai fer algun Skype amb vosaltres. Pel tema de canvis horaris i tal, a mi em va molt bé de 14 a 16h hora espanyola. Si algú s'anima, ja em dirà. I si us va bé una altra hora, vosaltres direu.
